Una sonrisa puede ser la expresión de una gran alegría,

 pero también puede ser la máscara de un gran dolor.

NO SÉ QUÈ DONARIA PER TENIR-TE A PROP MEU

Que fantàstics són els campaments d'estiu, oi?

Sempre he pensat que tenen una màgia especial, una màgia que et torna diferent a casa, però que a mesura que passen els mesos la vas perdent, i no és fins als següents campaments que no tornes a sentir la mateixa sensació.

Suposo que és ara, ara que ja s'ha acabat tot, quan realment puc reflexionar tot el que m'ha estat passant aquests últims mesos.

Com ja he dit abans, crec que els campaments són màgics, i uneixen a les persones d'una manera increïble. I aquest va ser el meu cas: vaig crear molts vincles amb quasi be tothom, i a més, em vaig enamorar. Va ser un sentiment, mai havia sentit res igual. Durant els primer dies, en Roger em va cridar molt l'atenció. Era un noi del campament que veia diferent a la resta de tota l'altra gent, era... especial. Vaig explicar-li a una amiga la "curiositat" que sentia per en Roger, i ela, com que no es pot estar d'explicar les coses a tothom, ho va anar dient fins que va arribar a orelles d'en Roger. Ell, quan ho va saber, em va agafar un dia per separat i em va preguntar: "Alba, és veritat això que diuen que t'agrado?". Jo li vaig respondre que realment no sabia si m'agradava, perquè tampoc no el coneixia tant com per estar-ne enamorada, però que la seva manera de moure's i de fer les coses em creaven un impuls de voler conèixer-lo millor. Així que vam anar passant moltes estones i moments junts, i el temps al costat d'en Roger em passava volant. Vaig descobrir en ell una persona divertida i esbojarrada però alhora pacient i comprensiva, amb qui no m'era gens difícil parlar-hi i podia ser jo mateixa. N'estava ben enamorada, i ell també de mi, així que vam començar a ser nòvios. Desgraciadament en Roger no era de Banyoles, com jo, sinó que vivia a Barcelona. Sabia que m'esparaven uns mesos durs, perquè després de passar aquelles tres setmanes tan intenses al seu costat, tan sols m'hauria de conformar en veure'l algun cap de setmana.

Vam tenir un acomiadament trist i ple d'amor, però tot i així els dos confiàvem en veure'ns el més aviat possible.

Durant els primers dies d'estar a casa el trobava molt a faltar, se'm feia impossible estar sense ell. Ens trucàvem cada nit i parlàvem durant hores... Recordo perfectament aquella nit, quan ja era tard i havíem d'anar a dormir, que a través del telèfon vaig sentir el seu silenci, i a continuació amb una veu plena d'amor i enyorança em va dir: "No sé què donaria per tenir-te a prop meu". Se'm va tallar la respiració, i vaig sentir que l'estimava més del que hauria imaginat mai. Vam aconseguir quedar algun dia abans que s'acabés l'estiu. Vam passar moments realment genials...

Malauradament va començar el curs, i amb ell els partits de futbol, els deures, el mal temps i mil coses més que ens impedien veure'ns. Vam intentar continuar-ho tot normal, fins que un dia em va trucar i em va dir que la nostra relació s'havia d'acabar, perquè no podíem veure'ns i no podíem continuar d'aquella manera.

Se'm va trencar el cor, vaig plorar nits senceres, odiant la distància, plorant per haver perdut la cosa que m'estimava més al món...

I ara, mentre miro amb els ulls plens de llàgrimes les estrelles de la negra nit, em pregunto el que donaria per tenir-lo a prop meu.

AUTOBIOGRAFIA

Era una matinada qualsevol, un 8 de març... La seva mare es va despertar a quarts de 7 amb les cames xopes i va dir: "no m'he pixat, crec que he trencat aigües!" El seu pare, mancat d'experiència, no se li va acudir res més que agafar el llibre Què esperar quant estàs esperant, i començar a fullejar-lo per saber el que havia de fer, però la seva mare, que ja sabia el que passava, va dir que es deixés estar de punyetes i que la portés a l'hospital.

I aquell va ser el seu primer matí. A les 10 en punt la van extreure del ventre de la seva mare mitjançant una cesàrea. Va sortir petita petita, tant, que el seu pare la podia agafar amb tan sols una mà. Això era degut a que la nena havia sortit abans d'hora, havia nascut amb tan sols 8 mesos dins la panxa de la seva mare. 

Va anar passant el temps, i aquella coseta petita va anar creixent, tenia els cabells rossos i rinxolats, semblava la rínxols d'or... Li agradava sortir a fora, observar les coses, respirar a l'aire lliure, tocar-ho tot, mirar-ho tot...

Abans de començar l'escola a p3, els seus  pares van decidir marxar de la ciutat de Girona i anar a viure a algun lloc on hi hagués més natura i tranquil·litat, així que van  comprar una casa a Banyoles, una casa on començarien una vida de nou.

La Martina va començar l'escola, va anar creixent amb els amics de la classe, amb les professores, amb les extraescolars... Però li faltava alguna cosa... Des de feia molt de temps la Martina havia desitjat tenir una germana... I els seus pares també volien una altra filla, però la mare no es quedava embarassada. ho van intentar una vegada rere una altra, fins que van veure que seria molt difícil tenir a un membre nou a la família d'aquella manera. Així que van decidir adoptar un fill. La família va estar anys esperant que els cridessin per anar a algun país a recollir algun nen i, finalment, un dia els van dir que a Girona hi havia una nena de quatre mesos que es deia Ainoa. Els pares van anar-la a visitar, i després van confirmar a la martina que tindria una nova germana: l'Ainoa. La Martina estava tan contenta que mai podria oblidar el dia que van anar a buscar a la seva germana a l'orfenat. Va ser un trajecte curt, però ple de nervis. Van entrar i una noia que es deia Laura els va presentar a aquella criatura preciosa, bonica i rodoneta. Van estar-se una estona parlant, i va arribar l'hora de marxar. Durant el trajecte l'Ainoa plorava i la martina va sentir una por bestial. Por que aquella nena que s'acabaven d'endur no estigués a gust amb ella, por que se sentís incòmoda... I es va posar a plorar i a acaronar aquell bell rostre de la seva germana... I es va calmar.

Va anar passant el temps i de seguida tothom es va oblidar que l'Ainoa era adoptada, tothom se l'estimava un munt!

Però tot i l'amor que es respirava al voltant d'aquelles dues nenes tan boniques, les coses a la família no anaven prou bé...

Un dia de princpis d'estiu, quan la Martina tenia 7 anys i l'Ainoa un i mig, els seus pares es ban separar. Un altre dels dies inoblidables de la Martina.

Recorda que estava a casa de la seva millor amiga, mirant una pel·lícula, i que la seva mare la va anar a buscar amb una amiga seva. No li va deixar acabar la pel·lícula, tenien pressa. Quan van arribar a casa la seva mare es va posar a plorar, i li va explicar a la Martina que el seu pare havia marxat de casa, que havia deixat una nota i que havia decidit no viure més amb elles a casa.

Per sort, la seva mare va trucar al pare i la Martina va poder parlar amb ell, li va preguntar si es veurien més, i el seu pare li va contestar que és clar que sí!

Uns dies més tard, el pare va llogar un pis a Banyoles, i des d'aquell moment la vida de la Martina va quedar dividida en dos. Dues cases, cada una amb un pare diferent, la roba partida en dos llocs, els llibres partits en dos llocs... Gràcies a aquest fet la Martina va madurar de pressa, va aprendre a ser una noia organitzada i a saber-se cuidar una mica sola.

Els dies, les setmanes, el temps i els anys van anar passant, i la Martina es va acostumar a aquell nou estil de vida

A 5è de primària va començar l'atletisme i música. Dues activitats que li permetien desconnectar del món i fer el que realment li agradava.

A 6è li va venir la regla. Un altre fet que li va fer passar molta vergonya i inseguretat a l'hora d'explicar-ho a les amigues ja que era de les primeres a tenir-la... Un fet que també la va fer madurar bastant.

Un any després va començar l'institut i amb ell, van començar moltes experiències i sensacions noves. Va conèixer les seves millors amigues actuals, va créixer, va sentir-se gran... També va descobrir que no podia viure sense cantar, sentia alguna cosa per dins que no la deixava estar bé si no cantava, un impuls que es convertia en plaer... Així que va decidir apuntar-se a classes de cant. Li va encantar! Va tenir la gran sort que a l'escola de música on anava, hi havia una assignatura on es tocava en grup, i ella va ser la cantant. A la primera audició on va cantar es va sentir molt i molt nerviosa, però un cop ho va haver fet unes quantes, va perdre la por... I va disfrutar...

Així que la vida de la Martina anava creixent i avançant mentre ella corria, cantava, feia música i quedava amb els amics.

Va arribar el 2n curs d'institut, i la Martina va sentir que encara li faltava alguna cosa... Tenia ganes de ballar! En un principi volia fer classes de hip-hop, però com que no li anaven bé els horaris per compaginar-ho tot amb les altres activitats va decidir fer classes de jazz, que eren més orientades a ballar musicals.

Inexplicablement, tot i que feia tot el que li agradava i els estudis li anaven de meravella, la Martina no es trobava còmode amb el seu cos. Va començar a tenir problemes amb el menjar, al principi va començar a deixar menjar al plat, i al final va acabar vomitant tot el que menjava. Afortunadament va explicar-ho als seus pares, als qui hi té una confiança admirable, i ells van decidir posar-hi solució immediata. Van portar a la Martina a una psicòloga, i aquesta li va ensenyar a acceptar-se, a estimar tot el que tenim i disfrutar-ho, a valorar el que som i el que és la resta de la gent. La va ensenyar a viure, a tenir ganes de passar-s'ho bé i a treure tot el potencial que té.

Actualment la Martina és feliç. Aquest curs tot i que sabia que tindria l'horari molt atapeït, ha començat classes de ballet. Sap que fa moltes coses. atletisme, música, cant, jazz i ballet, però tot li encanta, ino pot viure sense fer cap d'aquestes activitats. Se sap organitzar el temps, sap quan pot fer els deures i quan pot quedar amb els amics. Intenta passar moments amb la família, passar moments per a ella sola,  per reflexionar...

La Martina és una persona divertida, riallera, activa, que estima molt a la gent i que li agrada ser estimada per els altres. la Martina tot just ara ha descobert el que és, i n'està molt orgullosa.

A CHILDOOD MEMORY

This is an experience that I lived when I was 11. It was the first day of my Easter holidays and I had a hurdle race competition.

It was my first hurdle competition and I was very nervous. I had to run 320 meters hurdles.

The race started and I started to run. I jumped the first hurdle with no problems, but on the second hurdle, I jumped too late and unfortunately I fell on to the ground. Quickly I stood up and I kept running to finish the race. When I arrived at the finishing line I started to cry. I had a scratch on my knee and all the parts of my body were hurt. Suddently I stared of my thumb and I tried to move it. It was swollen.

My friend mireia was next to me and she said that it wasn't that important, and it would heal fast.

In the afternoon, my finger was very swollen. My dad took me to hospital and the doctor told me that I had a broken finger.

I was a term with a plaster hand.

MY BEST FRIEND

Natàlia Menció and I are friends. Natàlia doesn't live near me. She lives near the high school Pla de l'Estany. She lives in a new semi-detached house. One year ago, their family moved and bought this house. I think the house is very modern and I love it! We go to the same school, and in the same ballet and jazz class!

Natàlia is fourteen years old. She isn't tall, she's got a round face, very pretty brown eyes and a long brown hair. The good things about her are that she's funny, friendly, crazy and she always smiles. However, I feel that sometimes her mind is away to the world, and she closes up.

I think Natàlia is happiest when she meets her real friends. She loves doing amazing and crazy things with her friends and chatting with a lot of people. We often go to la Draga park, and we sit on the grass... Next to her, the time doesn't exist!

LA CONJURA DEL FARAÓN

Carlos es el típico arqueólogo que desde pequeño ha soñado con ir a Egipto y descubrir la tumba de algún faraón. Desafortunadamente, su hermana es una criminal que, a causa de su mala reputación, le ha impedido realizar su más apreciado deseo.

Pero ahora, su sueño puedo cumplirse. Una empresa, que desconocía hasta el momento, le ha pedido que se adentre en las entrañas de una pirámide para encontrar la cámara secreta donde se encuentra el inmenso tesoro de un antiguo faraón egipcio.

Enloquecido por esta gran oportunidad, Carlos pasa por alto cuestiones como: ¿de dónde proviene la empresa que le ha contratado?, ¿qué pretenden con él?, ¿por qué lo han elegido? Y lo más importante: ¿qué le espera dentro de la pirámide?

Una historia llena de intriga, en la que el protagonista, aterrorizado, se adentrará en un gigantesco laberinto repleto de extraños jeroglíficos y fuerzas… ¿sobrenaturales?

VIRTUDES Y PREJUICIOS DE INTERNET

Hoy en día las personas nos hemos acostumbrado a utilizar Internet de una forma vital. Mucha gente se ve incapaz de vivir sin Internet por motivos de trabajo o simplemente porque les ha creado adicción.

Personalmente, yo utilizo Internet para comunicarme con los amigos, escuchar música y buscar información para los trabajos del colegio. Creo que me sería bastante raro vivir sin Internet porque no podría hablar con tanta gente, y cuando tuviera que hacer un trabajo para el colegio me resultaría difícil encontrar la información.

Internet tiene muchas ventajas, dudo que alguien opine diferente. Para empezar, creo que gracias a Internet el mundo ha podido avanzar mucho más rápido a la hora de realizar las cosas. Por ejemplo, comunicarte con alguien es facilísimo, y estás al alcance de todo el mundo. También sirve mucho a la hora de buscar información porque no se deben consultar libros ni ir a la biblioteca, y mucha información es actual y se va renovando continuamente.

Pero aunque Internet tenga muchas cualidades, también tiene muchos defectos que nos pueden perjudicar. Uno de los mayores problemas actuales con Internet es la adicción que nos provoca a la gente. Muchos, por no decir la mayoría de la gente, nos pasamos horas enteras chateando o jugando al ordenador. Este hecho nos causa una gran pérdida de tiempo, que no somos conscientes de que perdemos, y es tiempo al que no le sacamos ningún provecho. Por otro lado, también hay la problemática de la seguridad en Internet. Muchos de nosotros no somos conscientes de los sitios en los que nos introducimos, y no tomamos las precauciones necesarias. A causa de eso se han producido secuestros, maltratos, violaciones, burlaciones…

También podemos tener problemas a la hora de buscar la información. Hay bastantes páginas en las que se cuelga información sin ser antes revisada. Por eso debemos procurar buscar en páginas provenientes de escuelas  o universidades o que esté garantizado que lo que leemos es verdadero.

Mi conclusión sobre el tema es que Internet nos beneficia para infinidad de motivos, pero también supone un peligro.