Created with Padlet

VIDEO THE BEATLES

LOS PÁJAROS DEJAN DE VOLAR Y ATACAN LOS SUPERMERCADOS

UNA REACCIÓN DEL GAS SUFUROSO CON EL FENÓMENO DEL ARCO IRIS PODRÍA SER LA CAUSA DEL HECHO

 

Barcelona, MM

 

Ayer por la tarde, los pájaros que sobrevolaban la ciudad de Barcelona empezaron a aterrizar en las calles y se pusieron a andar ante la incredulidad de los transeúntes. Acto seguido, asaltaron los supermercados presos de un voraz apetito. Curiosamente los pájaros mostraban interés por los alimentos elaborados e ignoraban su comida habitual.

Los peatones se vieron seriamente afectados a la hora de realizar sus desplazamientos. Diversos testigos declaraban haber tenido que comprar globos para desplazarse de un lado a otro. Esto, sumado al ataque de las tiendas, está provocando una gran conmoción entre los barceloneses.

El fenómeno afecta a miles de pájaros; entre ellos destacan las palomas y loros verdes

Los pájaros ocupando Plaza Catalunya.

Fuentes consultadas del zoo de Barcelona sugieren que se trata de una intoxicación. Han analizado hasta ahora el cerebro de dos pájaros y han encontrado altas concentraciones de “caminito rapidito”. Este componente es fruto de un gas sulfuroso en contacto con el Arco Iris. Cabe recordar que la semana pasada hubo muchos días lluviosos y una fuga de este gas en el puerto de Barcelona. Actualmente se está ensayando mojar a los pájaros a la luz de la luna para contrarrestar los efectos del componente “caminito rapidito”.

La guardia urbana está valorando medidas para evitar el ataque a los supermercados y facilitar el desplazamiento de los ciudadanos.

CRÍTICA DE LA SERIE: "EL TIEMPO ENTRE COSTURAS"

El tiempo entre costuras es una serie producida por Boomerang TV para el canal de Antena3. Es un drama que empezó a emitirse el 21 de octubre de 2013 y terminó el 20 de enero de 2014. Aunque la serie empezara a emitirse a las 11 de la noche, recibió 5.018.000 de espectadores, la mejor estrena de Antena3 en los últimos dos años.

La serie nos sitúa en el siglo XX, empieza en el año 1934 y termina aproximadamente en el 1940. La protagonista de la historia es Sira, una costurera española que abandona a su prometido para irse a Tánger, Marruecos, con Ramiro, un joven que apenas conoce, pero del que está profundamente enamorada. Durante los primeros días les va todo de maravilla, hasta que Ramiro empieza a preocuparse más por su trabajo que por Sira. Y un día la abandona y se lleva todo el dinero que el padre de Sira le había dado. Ella se ve sola en una ciudad que apenas conoce, con un arsenal de deudas y sin nada con qué pagarlas. En consecuencia, Sira se ve obligada a trasladarse a Tetuán, la capital del protectorado Español en Marruecos por aquel entonces, y allí decide establecer su propio taller de costura. Gracias a sus grandes habilidades como costurera, consigue tener un gran prestigio económico y muchas de sus clientas son mujeres de hombres muy importantes en cargos de la guerra. De esta manera podrá conseguir información privilegiada, lo que le permitirá trabajar como espía para los ingleses. Sira, bajo su aparente inocencia, deberá correr muchos riesgos para conseguir estas informaciones, imprescindibles para intentar evitar la victoria de los alemanes en la Segunda Guerra mundial.

Los personajes principales son Sira Quiroga (protagonista costurera), Marcus Logan (joven inglés que tiene un romance con Sira), Rosalinda Fox (clienta de Sira, amante del Ministro de Asuntos Exteriores) y Manuel Da Silva (importante portugués que se enamora de Sira, es un gran exportador de cualquier tipo de materiales está de parte de los alemanes).

El tiempo entre costuras, una magnífica serie que ha cautivado a más de 5 millones de espectadores. La interpretación de los personajes es buenísima, transmiten todo lo que sienten a través de sus penetrantes miradas y sus gestos, consiguen que los espectadores se sientan dentro de la serie y vivan así junto a ellos sus experiencias, sus sentimientos e inquietudes. También está muy bien representada la realidad social del momento, puesto que se aprecian con claridad las diferencias entre los ingleses y los alemanes, su prohibida relación, la desconfianza entre la gente, entre amigos… El decorado y los vestidos (remarcando los que elabora la protagonista) están perfectamente elegidos, de una inmensa calidad visual que concibe realmente lo que nos describe el libro. Aunque la serie sea muy larga (dura unos 70 minutos cada episodio), no deja de ser intensa en ningún momento, puesto que sigue un hilo muy bien definido toda la historia.

 

 

Una sonrisa puede ser la expresión de una gran alegría,

 pero también puede ser la máscara de un gran dolor.

NO SÉ QUÈ DONARIA PER TENIR-TE A PROP MEU

Que fantàstics són els campaments d'estiu, oi?

Sempre he pensat que tenen una màgia especial, una màgia que et torna diferent a casa, però que a mesura que passen els mesos la vas perdent, i no és fins als següents campaments que no tornes a sentir la mateixa sensació.

Suposo que és ara, ara que ja s'ha acabat tot, quan realment puc reflexionar tot el que m'ha estat passant aquests últims mesos.

Com ja he dit abans, crec que els campaments són màgics, i uneixen a les persones d'una manera increïble. I aquest va ser el meu cas: vaig crear molts vincles amb quasi be tothom, i a més, em vaig enamorar. Va ser un sentiment, mai havia sentit res igual. Durant els primer dies, en Roger em va cridar molt l'atenció. Era un noi del campament que veia diferent a la resta de tota l'altra gent, era... especial. Vaig explicar-li a una amiga la "curiositat" que sentia per en Roger, i ela, com que no es pot estar d'explicar les coses a tothom, ho va anar dient fins que va arribar a orelles d'en Roger. Ell, quan ho va saber, em va agafar un dia per separat i em va preguntar: "Alba, és veritat això que diuen que t'agrado?". Jo li vaig respondre que realment no sabia si m'agradava, perquè tampoc no el coneixia tant com per estar-ne enamorada, però que la seva manera de moure's i de fer les coses em creaven un impuls de voler conèixer-lo millor. Així que vam anar passant moltes estones i moments junts, i el temps al costat d'en Roger em passava volant. Vaig descobrir en ell una persona divertida i esbojarrada però alhora pacient i comprensiva, amb qui no m'era gens difícil parlar-hi i podia ser jo mateixa. N'estava ben enamorada, i ell també de mi, així que vam començar a ser nòvios. Desgraciadament en Roger no era de Banyoles, com jo, sinó que vivia a Barcelona. Sabia que m'esparaven uns mesos durs, perquè després de passar aquelles tres setmanes tan intenses al seu costat, tan sols m'hauria de conformar en veure'l algun cap de setmana.

Vam tenir un acomiadament trist i ple d'amor, però tot i així els dos confiàvem en veure'ns el més aviat possible.

Durant els primers dies d'estar a casa el trobava molt a faltar, se'm feia impossible estar sense ell. Ens trucàvem cada nit i parlàvem durant hores... Recordo perfectament aquella nit, quan ja era tard i havíem d'anar a dormir, que a través del telèfon vaig sentir el seu silenci, i a continuació amb una veu plena d'amor i enyorança em va dir: "No sé què donaria per tenir-te a prop meu". Se'm va tallar la respiració, i vaig sentir que l'estimava més del que hauria imaginat mai. Vam aconseguir quedar algun dia abans que s'acabés l'estiu. Vam passar moments realment genials...

Malauradament va començar el curs, i amb ell els partits de futbol, els deures, el mal temps i mil coses més que ens impedien veure'ns. Vam intentar continuar-ho tot normal, fins que un dia em va trucar i em va dir que la nostra relació s'havia d'acabar, perquè no podíem veure'ns i no podíem continuar d'aquella manera.

Se'm va trencar el cor, vaig plorar nits senceres, odiant la distància, plorant per haver perdut la cosa que m'estimava més al món...

I ara, mentre miro amb els ulls plens de llàgrimes les estrelles de la negra nit, em pregunto el que donaria per tenir-lo a prop meu.

AUTOBIOGRAFIA

Era una matinada qualsevol, un 8 de març... La seva mare es va despertar a quarts de 7 amb les cames xopes i va dir: "no m'he pixat, crec que he trencat aigües!" El seu pare, mancat d'experiència, no se li va acudir res més que agafar el llibre Què esperar quant estàs esperant, i començar a fullejar-lo per saber el que havia de fer, però la seva mare, que ja sabia el que passava, va dir que es deixés estar de punyetes i que la portés a l'hospital.

I aquell va ser el seu primer matí. A les 10 en punt la van extreure del ventre de la seva mare mitjançant una cesàrea. Va sortir petita petita, tant, que el seu pare la podia agafar amb tan sols una mà. Això era degut a que la nena havia sortit abans d'hora, havia nascut amb tan sols 8 mesos dins la panxa de la seva mare. 

Va anar passant el temps, i aquella coseta petita va anar creixent, tenia els cabells rossos i rinxolats, semblava la rínxols d'or... Li agradava sortir a fora, observar les coses, respirar a l'aire lliure, tocar-ho tot, mirar-ho tot...

Abans de començar l'escola a p3, els seus  pares van decidir marxar de la ciutat de Girona i anar a viure a algun lloc on hi hagués més natura i tranquil·litat, així que van  comprar una casa a Banyoles, una casa on començarien una vida de nou.

La Martina va començar l'escola, va anar creixent amb els amics de la classe, amb les professores, amb les extraescolars... Però li faltava alguna cosa... Des de feia molt de temps la Martina havia desitjat tenir una germana... I els seus pares també volien una altra filla, però la mare no es quedava embarassada. ho van intentar una vegada rere una altra, fins que van veure que seria molt difícil tenir a un membre nou a la família d'aquella manera. Així que van decidir adoptar un fill. La família va estar anys esperant que els cridessin per anar a algun país a recollir algun nen i, finalment, un dia els van dir que a Girona hi havia una nena de quatre mesos que es deia Ainoa. Els pares van anar-la a visitar, i després van confirmar a la martina que tindria una nova germana: l'Ainoa. La Martina estava tan contenta que mai podria oblidar el dia que van anar a buscar a la seva germana a l'orfenat. Va ser un trajecte curt, però ple de nervis. Van entrar i una noia que es deia Laura els va presentar a aquella criatura preciosa, bonica i rodoneta. Van estar-se una estona parlant, i va arribar l'hora de marxar. Durant el trajecte l'Ainoa plorava i la martina va sentir una por bestial. Por que aquella nena que s'acabaven d'endur no estigués a gust amb ella, por que se sentís incòmoda... I es va posar a plorar i a acaronar aquell bell rostre de la seva germana... I es va calmar.

Va anar passant el temps i de seguida tothom es va oblidar que l'Ainoa era adoptada, tothom se l'estimava un munt!

Però tot i l'amor que es respirava al voltant d'aquelles dues nenes tan boniques, les coses a la família no anaven prou bé...

Un dia de princpis d'estiu, quan la Martina tenia 7 anys i l'Ainoa un i mig, els seus pares es ban separar. Un altre dels dies inoblidables de la Martina.

Recorda que estava a casa de la seva millor amiga, mirant una pel·lícula, i que la seva mare la va anar a buscar amb una amiga seva. No li va deixar acabar la pel·lícula, tenien pressa. Quan van arribar a casa la seva mare es va posar a plorar, i li va explicar a la Martina que el seu pare havia marxat de casa, que havia deixat una nota i que havia decidit no viure més amb elles a casa.

Per sort, la seva mare va trucar al pare i la Martina va poder parlar amb ell, li va preguntar si es veurien més, i el seu pare li va contestar que és clar que sí!

Uns dies més tard, el pare va llogar un pis a Banyoles, i des d'aquell moment la vida de la Martina va quedar dividida en dos. Dues cases, cada una amb un pare diferent, la roba partida en dos llocs, els llibres partits en dos llocs... Gràcies a aquest fet la Martina va madurar de pressa, va aprendre a ser una noia organitzada i a saber-se cuidar una mica sola.

Els dies, les setmanes, el temps i els anys van anar passant, i la Martina es va acostumar a aquell nou estil de vida

A 5è de primària va començar l'atletisme i música. Dues activitats que li permetien desconnectar del món i fer el que realment li agradava.

A 6è li va venir la regla. Un altre fet que li va fer passar molta vergonya i inseguretat a l'hora d'explicar-ho a les amigues ja que era de les primeres a tenir-la... Un fet que també la va fer madurar bastant.

Un any després va començar l'institut i amb ell, van començar moltes experiències i sensacions noves. Va conèixer les seves millors amigues actuals, va créixer, va sentir-se gran... També va descobrir que no podia viure sense cantar, sentia alguna cosa per dins que no la deixava estar bé si no cantava, un impuls que es convertia en plaer... Així que va decidir apuntar-se a classes de cant. Li va encantar! Va tenir la gran sort que a l'escola de música on anava, hi havia una assignatura on es tocava en grup, i ella va ser la cantant. A la primera audició on va cantar es va sentir molt i molt nerviosa, però un cop ho va haver fet unes quantes, va perdre la por... I va disfrutar...

Així que la vida de la Martina anava creixent i avançant mentre ella corria, cantava, feia música i quedava amb els amics.

Va arribar el 2n curs d'institut, i la Martina va sentir que encara li faltava alguna cosa... Tenia ganes de ballar! En un principi volia fer classes de hip-hop, però com que no li anaven bé els horaris per compaginar-ho tot amb les altres activitats va decidir fer classes de jazz, que eren més orientades a ballar musicals.

Inexplicablement, tot i que feia tot el que li agradava i els estudis li anaven de meravella, la Martina no es trobava còmode amb el seu cos. Va començar a tenir problemes amb el menjar, al principi va començar a deixar menjar al plat, i al final va acabar vomitant tot el que menjava. Afortunadament va explicar-ho als seus pares, als qui hi té una confiança admirable, i ells van decidir posar-hi solució immediata. Van portar a la Martina a una psicòloga, i aquesta li va ensenyar a acceptar-se, a estimar tot el que tenim i disfrutar-ho, a valorar el que som i el que és la resta de la gent. La va ensenyar a viure, a tenir ganes de passar-s'ho bé i a treure tot el potencial que té.

Actualment la Martina és feliç. Aquest curs tot i que sabia que tindria l'horari molt atapeït, ha començat classes de ballet. Sap que fa moltes coses. atletisme, música, cant, jazz i ballet, però tot li encanta, ino pot viure sense fer cap d'aquestes activitats. Se sap organitzar el temps, sap quan pot fer els deures i quan pot quedar amb els amics. Intenta passar moments amb la família, passar moments per a ella sola,  per reflexionar...

La Martina és una persona divertida, riallera, activa, que estima molt a la gent i que li agrada ser estimada per els altres. la Martina tot just ara ha descobert el que és, i n'està molt orgullosa.